1.
Es diu Janis. Janis Babson. Va néixer al Canadà, a la ciutat de Windsor, Nova Escòcia. Quan tenia dos anys, ella i la seva família van anar a viure a Ottawa. El seu pare era de la Policía Montada del Canadà, i es deia Rudy. La seva mare, que encara viu, es diu Rita. Quan va passar el què us explicaré, corria l'any 1960. La Janis era la segona de sis germans. Tenia una germana gran, la Charmaine, i quatre germans petits: en Roddy, la Karen, el Timmy i la Sally. Els dos últims eren els bebès de la casa, i la Janis els anomenava "the small fry", que podríem traduir com "la gent menuda". Després que ella morís encara va venir una nova germana, la Stephnay.
A la Janis li agradaven moltes coses de les que us agraden a vosaltres. Era una nena ben normal, molt alegre i sensible. Li agradaven especialment els cavalls, la neu, fer jugar els nens més petits... Ella no tenia cap cavall a casa, i li demanava als seus pares que en compressin un. Sovint anava a un camp que hi havia bora casa seva, i des de la tanca els donava pastanagues a uns cavalls que hi havia allí. La seva mare tenia que amagar les pastanagues de la cuina perquè la Janis sempre la deixava sense...
Més avall del seu carrer hi van construir un col·legi. El col·legi de Sant Nicholas. Era un col·legi de monges, i aviat va ser el seu col·legi. A prop de casa seva també hi havia una veïna de la seva edat amb la que es van fer molt amigues: la Tricia.
Per a la Janis, despertar-se cada dia era com un regal. Alguna vegada li deia a la seva mare coses com aquesta: "Déu meu, mamà, es fantàstic !". "El què és fantàstic ?", li deia la seva mare. I la Janis li deia: "Doncs.. l'escola, la neu, jugar amb els nens.. Saps?: Tot !!"
Sovint li donava gràcies a Déu per totes les coses bones del món. No era que es sentís mística o molt espiritual. Ella, això de "mística" ni sabia què volia dir. Tan sols era que sentia Déu molt a prop seu, formava part de la seva vida de cada dia. Ella el coneixia, a Déu. Per a ella, Déu era real.
2.
La Janis era simpàtica i es preocupava dels altres. A vegades, quan havia escoltat alguna notícia que la commovia, deia: «per què no tothom pot viure en pau? M’agradaria poder ser la-millor-amiga-del-món de tothom». En tot el què va fer sempre hi havia simpatia, gràcia i una gran tranquil·litat. És per això que la seva no és una història trista.
Ja us he dit que li agradaven molt els cavalls. Cada setmana esperava l'hora de veure un programa a la tele, que es deia National Velvet, on parlaven de cavalls. Quan acabava el programa, sempre anava a la cuina, on hi havia la seva mare i li deia: "què et sembla, mamà, no podríem trobar la manera de comprar un cavall?", i sempre li deia que no, que hi havia coses més importants en les què gastar els diners. Una tarda, però, de seguida que va acabar el programa dels cavalls, en van començar un altre que parlava de les persones invidents. A la Janis li va interessar molt. Una bona part de les persones cegues, deien al programa, podien recuperar la vista si se'ls podia fer una operació de trasplantament de còrnia. Però per a fer una operació d'aquestes, calia que hi hagués persones disposades a donar els seus ulls quan morissin a un "Banc d'Ulls". També va sortir una mare jove que va explicar com havia perdut el seu fill petit quan el va atropellar un cotxe. Quan va passar l'accident ella estava desesperada, però de cop i volta se li va acudir que podria donar els ulls del seu fill i, d'alguna manera, ell seguiria present en el món en els ulls d'una altra persona. Tal com ho va pensar, ho va fer, i en el programa de la tele explicava contenta com, després d'haver-ho fet, va recuperar la serenitat i l'esperança que havia perdut. La Janis va quedar impressionada. Es va quedar una estona pensant i després, va anar decidida cap a la cuina. Va dir a la seva mare que volia dir-li una cosa. Ella, sense mirar-la, li va dir: "que vols un cavall?". Però la Janis li va dir que volia donar els seus ulls a un Banc d'Ulls per quan es morís. La mare, sorpresa, va dir-li: "què dius?!", i la Janis li va explicar que havia vist en un programa de la tele tot allò del Banc d'Ulls, i que ella hi volia col·laborar. La mare li va donar unes quantes pastanagues i li va dir que es quedés allà amb ella a tallar-les i que mentrestant li expliqués el què havia vist en aquell programa. La Janis, més endavant ho van poder saber, parlava seriosament...
3.
Aquell més de Febrer va nevar molt. La Janis estava entusiasmada. Es passava estones al carrer jugant a la neu. Un dia, però, de cop i volta, es va sentir molt cansada. Només tenia ganes de badallar i no tenia forces ni per menjar. La seva mare va pensar que devia estar agafant un refredat; però va passar tot el mes i la gana no li tornava. Es va aprimar i feia mala cara.
Un dia que feia vent i nevava, tornant de l’escola, de fluixa com estava gairebé no podia avançar. La força del vent la feia caure. La seva germana més gran, la Charmaine i en Roddy, que era més petit que ella, ja havien arribat a casa. La seva mare la va veure per la finestra com feia esforços per caminar i, espantada, va enviar en Roddy perquè l’ajudés a arribar. El nen, li va agafar els llibres i es va posar al seu davant per obrir-li pas. Ella, agafada a la jaqueta d’en Roddy, finalment va entrar a casa i es va deixar caure en una cadira: “No sé què em passava”, va dir, “és que no podia caminar més”. “Estic tan cansada...” La seva mare se la va mirar i no va ser fins aquell moment que es va adonar de com estava pàl·lida i prima. Aquells ulls castanys que tenia semblava que li omplissin la cara.
L’endemà, el seu pare va plegar aviat de la feina i la va portar al metge. El metge li va dir somrient: “Què, noieta, què és això? una nova manera de no anar a l’escola?” La Janis el va fer riure quan li va contestar de seguida: “No. És una nova manera que ha trobat el meu pare d’escapar-se de la feina...”
El metge la va enviar a l’analista per fer uns anàlisis de sang i, quan van tenir els resultats, van veure que la cosa era greu. Li van dir al seu pare que probablement tenia Leucèmia (un càncer a la sang) i que de moment hauria d’ingressar a l’hospital l’endemà mateix...
4.
Quan la seva mare li va dir a la Janis que havia d’anar a l’hospital, es va disgustar molt. “A l’hospital?!” va dir. “Jo no hi vull anar, a l’hospital ! No estic malalta, tan sols estic cansada... i a més, allí m’hi moriria, sola, sense tu i el papà !!” La seva mare no va dir res; la va acaronar i després li va parlar amb suavitat: “Ja sé com et deus sentir, bonica; se’t fa difícil a tu, i a mi, i a tots, però hem de fer el què el metge diu, si volem que et posis bé...” “Més a més, hem d’acceptar les coses dolentes que Déu permet, tal com acceptem les que ens fan feliços. Ell sap el què és millor per a cada ú de nosaltres i, si tu pots arribar a dir-li que vols el què Ell vulgui, no et serà ni la meitat de difícil. Ja ho veuràs !” La Janis es va eixugar les llàgrimes i va dir-li a la seva mare que li agradaria quedar-se una estoneta sola a la habitació per pensar en allò què li havia dit. Quan ja se n’anava, la seva mare va veure-la com es posava a resar. Al cap d’una estona va baixar dient: “Tot a punt, momà. Ja estic preparada...”
Al vespre va ingressar a l’hospital, en una sala amb d’altres nens. Els pares van pujar un moment per dir-li adéu. Ella estava asseguda al llit, amb les cames creuades; duia una camisola blanca i ja estava mirant interessada els altres nens que hi havia a la sala. Qual la van abraçar per marxar els va dir fluixet: “tornareu a veure’m, oi?”
De seguida es va fer amiga de cada un dels nens que hi havia allí. Era com si les malalties dels altres li semblessin més importants que la seva. Tot va ser recuperar una mica les forces i abocar-se, joiosa, a fer companyia i repartir atencions ara a l’un, ara a l’altre, com si se li eixamplés d’alegria el cor i no tingués més remei que repartir-la..
Anava a animar la petita Sue que no parava de plorar per la seva mamà; cantaven plegades amb la Jo-Anne; els explicava els seus millors contes al grup de nens que no es podien moure per culpa dels seus braços, cames i caps trencats, i els posava bé el coixí; li portava vasos d’aigua a en Johnny que no parava de donar la llauna a les infermeres; li donava un cop de mà a la Paula amb els seus deures —la pobra Paula, que havia de fer classes allí mateix amb una tutora, de tant temps com feia que era a l’hospital.
Gairebé cada tarda hi anava la seva mare a veure-la i, al vespre, quan podia, s’hi ajuntava el seu pare. També van anar a veure-la dues germanes del col·legi; li van portar regals dels companys de classe i també una figureta de plàstic d’un Nen Jesús i un quadret petit amb una fotografia de santa Teresa de Lisieux. Aquests dos regals van ser molt importants per la Janis durant l’any i mig que va viure encara. Els metges ja els havien dit als pares que no podria viure gaire més temps d’un any, però a ella això no li ho van dir.
Aviat va passar tot un mes i, al cap d’uns dies, com que amb el tractament havia anat millorant força, li van donar permís per tornar a casa.
5.
Quan va tornar de l’hospital, la Trícia l’estava esperant davant de casa seva. Va baixar del cotxe corrent: “Trícia!, sóc a casa!, Déu meu, Trish!”, li va dir a la seva amiga mentre l’abraçava. Després va entrar a casa, feliç, a saludar els seus germans.
Van començar uns dies especials per a tota la família. Fent cas del què els havia aconsellat el metge, els pares no van dir als seus germans que la Janis tenia leucèmia. Es van proposar d’aprofitar el temps que li quedés de vida fent aquelles coses que sempre havien dit que farien “algun dia”, i que mai no feien. Ara, aquell “algun dia” havia arribat, i van haver-hi excursions en cotxe, jocs a casa els vespres, va venir de Fort William l’àvia de la Janis... També els menjars eren especials; recuperada, la Janis tenia gana i menjava bé. No semblava que estigués malalta; jugava i corria com abans.
Cada dimarts al matí, però, havia d’anar a la clínica amb el seu pare. Aviat va fer amistat amb les infermeres i el personal de la clínica; no s’oblidava de pujar a veure la seva Freda sempre que podía i els altres nens i nenes ingressats a la planta on ella havia estat. Aquell era un centre d’oncologia, i les persones que atenien els malalts sabien quins pacients tenien un diagnòstic greu. Tractaven amb tacte la Janis, i ella de seguida es va guanyar la seva simpatia. Ningú no deia res, però els dimarts al matí hi havia una mena d’expectació: tots esperaven veure arribar aquell raig de llum que era la Janis. Anava d’un lloc a l’altre saludant a cada ú i explicant-los coses. Més d’una vegada, quan una de les infermeres no hi era, li havia deixat escrita amb la màquina d’escriure de la consulta una nota com aquesta: “Estimada Jessamyn, avui la he trobada a faltar. On s’havia ficat?. Petons. Janis”
Una altra limitació que tenia era la d’haver de prendre els menjars sense sal, i a ella li agradaven molt les salses i els aperitius com les galetes de peixets salats i les patates fregides. Un dia li va improvisar a la seva mare una cançoneta que deia:
“oh mareta, si et plau, dóna-li l’alto / a les patates fregides sense sal !”
(“Oh, Mommy, please call a halt / To French fries with no salt !”)
Tot l’estiu el va passar amb normalitat; el dia que va fer 9 anys -el 9 de setembre, li van regalar una bicicleta i, emocionada, feia excursions pels boscos dels voltants. A l’octubre, però, va tornar a empitjorar. El metge va fer-li fer noves transfusions de sang i li va receptar una medicina diferent. Van dir-li que ara no hauria de fer exercici ni jocs moguts. Això li va costar, però d’aquesta manera, poc a poc, va anar millorant una altra vegada.
6.
Amb la vida que portava ara, menys moguda, la Janis s’havia tornat més reflexiva, passava estones llegint i tenia un ànim més estable i tranquil. Sempre s’havia neguitejat per poder complaure els altres, però ara ho feia amb més ganes; poder ajudar la feia feliç. Es sentia agraïda de la companyia que havia rebut quan era a l’hospital i buscava la manera de retornar les atencions que havia rebut. Els dies que no hi havia classe, passava llargues estones amb els seus germans petits; els ensenyava a llegir i a pintar, i els llegia contes. També va tenir la idea de, cada dissabte al matí, preparar amb ells un esmorzar especial per als seus pares.
D’aquesta manera va anar passant tot el curs, i després l’estiu. Aviat va ser setembre una altra vegada i va començar un nou curs. Ja tenia deu anys. Es va proposar treure bones notes en matemàtiques, que li costaven força, i ho va aconseguir. De llenguatge va treure la nota màxima; les seves redaccions tenien la mateixa gràcia i vivacitat que la seva manera de parlar.
Hi havia una cosa que la feia patir: ja no era primeta i àgil com sempre; les medecines tan fortes que prenia havien fet que s’anés engreixant i se li enfosquís la cara. Un dia, un nen petit de l’escola li va dir: “eh, gorda... més valdria que t’aprimessis !”. Va tornar a casa enfonsada. Quan li va explicar a la seva mare, plorant, ella la va abraçar. No sabia com consolar-la; demanava ajuda al cel per trobar les paraules. Al final li va dir: “Que et penses que li importa gaire, a Déu, la teva aparença? És el què hi ha dins teu, els teus sentiments, allò que Ell té en compte”. La Janis es va tranquil·litzar, però no va ser fins la setmana a sobre, que va recuperar el seu bon humor de sempre: va entrar súper contenta a casa i el seu pare, que estava llegint el diari, li va dir: “Què passa, senyoreta?” Ella va respondre, amb el seu millor somriure: “M’amago d’un admirador meu. Imagina’t: m’ha estant seguint des de l’escola fins a casa !”. Li havia retornat l’alegria. Més endavant, va pujar a la butaca del seu pare i, donant-li copets a la panxa, li va dir: “No sé si aconseguiré mai ser tan gorda com tu, val?” I ell, que tenia el mateix sentit de l’humor de la Janis, va contestar fent-se l’ofès: “Qui és ‘gordo’? Has de saber que tot això que veus aquí és muscle !” ..i van riure tots dos.
7.
A principis de desembre, a l'escola de la Janis van repartir als alumnes unes capses amb felicitacions de Nadal per a vendre-les entre els familiars i amics. El nen o nena que aconseguís vendre'n més, rebria com a premi un llibre. La Janis va intentar vendre moltes postals per guanyar el premi, però com que aquells dies havia de passar llargues estones a la clínica per rebre tractament, quan va anar per les cases del seu carrer a vendre postals, va resultar que ja les havien comprat als altres nens que havien passat abans d'ella. Al principi es va enfadar per aquell desavantatge afegit que li havia portat la seva malaltia, però després va tenir una idea per capgirar la situació: s’emportaria les capses de postals a la següent visita de la clínica i miraria de vendre-les allí. Li va sortir rodat. Gràcies al personal, les infermeres i tots els amics malalts que hi tenia, va vendre tantes postals que va guanyar de sobres el premi.
El llibre que li van donar era "Saint Therese and the roses", una biografia de santa Teresa de Lisieux. Quan la Janis va estar ingressada a l'hospital --ja ho havia dit abans-- les monges li van regalar una foto d'aquesta santa i li van explicar coses d'ella. La foto la conservava ben guardada. Algunes vegades, quan se la mirava i hi havia algú, deia que no entenia per què a una santa tan contenta com aquella li havien fet una foto en la que es veia seriosa. Es va llegir el llibre de seguida, i li va agradar molt. Li va dir a la Charmaine que, així com ella era la seva germana gran aquí a la terra, ara també tenia una germana gran al cel: Teresina de Lisieux.
Després, agraïda, va fer un Pessebre amb cartró i figuretes de cotó, i el va portar a la planta de nens de l’Hospital. Li va dir a la infermera del mostrador: “no tindries pas habitació, per aquests?”. La infermera, emocionada, li va dir: “I tant ! els donaré el lloc d’honor !” Va netejar una cantonada del mostrador i, amb tota la cerimònia, hi va col·locar el Pessebre de la Janis.
Durant aquelles festes de Nadal, l’estat de salut de la Janis va empitjorar força, fins al punt que, a mitjans de gener, van haver d’ingressar-la una altra vegada a l’hospital. Li van augmentar la dosi dels medicaments que prenia i aviat va poder llevar-se. Tan bon punt va poder aixecar-se del llit, de seguida va tornar a dedicar-se a ajudar els altres nens malalts. Un dia, després d’haver passat tota la nit fent-li companyia a la Donna, una nena de tres anys a qui havia atropellat un cotxe, les infermeres la van anomenar “ajudanta oficial, no oficial, d’infermera”..
Aquesta vegada, a l’hospital tan sols s’hi va haver d’estar poc més d’una setmana..
8.
La Janis va tornar a casa a mitjans de febrer, però ja no va anar a l’escola doncs al metge no li semblava convenient. Es quedava assentada llegint, o fent unes manyoples de punt per a la Sally... A vegades li deia a la seva mare que li fes una estona de companyia, i li demanava que li expliqués coses. Li agradava molt d’escoltar, una vegada i una altra, la història de com es van conèixer amb el seu pare i quan es van casar. Després, més tard, de l’escola la venien a veure les amigues. Ella s’esforçava en mostrar-se animada, parlava amb elles, les entretenia i més d’una vegada la seva mare havia sentit com alguna li demanava, plorant de tant riure, que parés de fer broma...
Ara el mal d’esquena era gairebé constant. No es queixava ni en deia res, però de tant en tant, alguna contracció de la cara la traïa, i alguna vegada, enmig del silenci de la nit se sentia un crit agut que no havia pogut controlar.
A mitjans de Març va haver de tornar a l’hospital. Ja no podia mantenir-se dreta i havia d’estar tota l’estona al llit. Li van fer radiacions per mirar d’aturar el mal. Seguia animosa i sense donar-se per vençuda, però un dia al vespre, quan van anar-hi els seus pares van veure que s’havia adormit. Li havia caigut la llibreta i havia quedat oberta cap per avall. Quan la van recollir van llegir el què havia escrit:
“At this moment I am crying for my dear, dear, dear mother and father as I am homesick in this hospital. I don't think I shall ever let myself think anything mean about them again in my life as right now I see how much I love them”
(“En aquest moment estic plorant per la meva estimada, estimada, estimada mare i el pare doncs m’enyoro en aquest hospital. No crec que mai pugui fer res més en tota la vida que pensar en ells tal com ara que veig quantíssim els estimo”)
Amb el cor encongit, van tornar a deixar la llibreta i van sortir de puntetes de l’habitació. Van anar a veure al Dr. English, que era el metge que la portava, i li van proposar un pla: si deixava que se l’enduguessin a casa, ells seguirien totes les indicacions que els donés i la portarien a l’hospital tantes vegades com fes falta... Ell hi va accedir. “S’està acabant, oi?” els va dir poc a poc. “Ja no queden gaire més coses que puguem fer-li...” Aquell metge s’estimava molt la Janis, ells dos s’havien fet bons camarades.
9.
De tornada de l’hospital, quan enfilaven el seu carrer, el conductor de l’ambulància va fer sonar la sirena fins que van arribar a casa. Li va dir a la Janis que ho feia per avisar tothom que ella tornava...
Els seus pares havien mogut de lloc el seu llit i l’havien col·locat al costat de la finestra. A la capçalera, hi havia penjat un gran cartell de benvinguda que li havien pintat la Charmaine i en Rody.
Ara llegia poc. Encara podia estar asseguda algunes estones i li agradava mirar per la finestra. El dolor gairebé no la deixava. Les cèl·lules malaltes havien arribat al cap; li feien mal les dents i es marejava. No deixava anar aquella figureta del nen Jesús que li havien regalat les monges del col·legi.
El 4 de Maig es va agreujar i no va haver-hi més remei que portar-la una altra vegada a l’hospital. Mentre esperaven que arribés l’ambulància, la seva germana Charmain li llegia acudits. D’aquesta manera la distreia del mal que sentia i encara la feia riure.
L’endemà, quan la seva mare va anar a veure-la, la Janis estava radiant.
―“Mamà, saps què?” li va dir així que va aparèixer.
― “No, què?”
― “Ahir a la nit vaig rebre un altre sagrament”
― “Què vols dir..? Tu...”
― “Sí. M’han extremunciat !” (abans, de la “unció dels malalts” se’n deia la “extremunció”)
― “Va venir a veure’m Father Joanisse i em va explicar que la Extrema Unció serveix tant per a preparar-me per si em morís com per ajudar a posar-me bona. Va ser molt bonic ! Primer va dir unes oracions i vem resar tots dos el “jo confesso a Déu”. Després em va fer una creu amb oli als ulls, les orelles i els llavis, i a les mans i els peus, i va pregar a Déu que em perdonés tots els pecats. Em sento tant bé !”
Després, quan va venir el seu pare, els va demanar de fer un testament. “La gent fan el seu testament abans de morir” va dir amb tranquil·litat. “A mi m’agradaria fer el meu, per si de cas...”
Ells van seguir-li el corrent. No podien fer-ho de cap altre manera, tan convençuda i calmada com els ho demanava. El pare va agafar un paper i un llapis i, com si fos un notari, amb aire oficial, va anar prenent nota ràpidament de tot el què deia: “La bicicleta nova per a la Chermaine, les aquarel·les per a en Rody, les nines per a la Karen, les altres joguines per en Timmy i la Sally. El llibre de pregàries i els estalvis per a tu, papà, i el joier i les colònies per a tu, mamà.” Quan va haver acabat, obrint molt els ulls i movent el dit, va afegir: “I no us oblideu que heu de donar els meus ulls al banc d’ulls !”
Al cap d’una estona, somrient, els va dir:
“Encara que m’hagin extremunciat i que hagi fet testament, no vol dir que m’hagi de morir. Jo segueixo resant perquè Déu em curi”
10.
No sempre estava tan contenta i serena, la Janis. Tenia uns espasmes que li duraven molta estona i la feien patir molt. Era aleshores quan agafava amb força la figureta del Nen Jesús. Però quan tenia moments bons i es trobava millor, tornava el seu optimisme de sempre i pensava que potser ja s’estava guarint del tot.
«la figureta......era blanca, d'uns cinc centímetres d'alçada, la portava agafada a la ma i sempre la premia amb força quan li feien un d'aquells test de mèdula òsia extremadament dolorosos. Li pregava al Nen Jesús que li donés forces per superar-ho ("she would pray to The Child Jesus for strength to get through it")» (Charmaine)
Un dia, quan li van portar el dinar, va tenir una sorpresa que la va posar molt contenta: al agafar el tovalló, ve trobar-hi una nota escrita amb lletres grans que deia “I LOVE YOU” i a sota, hi havia escrit el seu nom un noi de la sala del costat. Era un noiet que venia a veure-la cada dia i amb el que procuraven donar-se ànims l’un a l’altre. Allò la va emocionar. De seguida que van venir els seus pares a la tarda els ho va explicar. “Aquest noi, fa tal com ho dius tu, mamà: no m’estima pas pel què veu de mi... ha de ser molt bon xicot !”
A mesura que passaven els dies, els espasmes eren més seguits i més forts. No sabia què pensar. Si Déu l’hagués volgut curar, com era que cada vegada estava pitjor? Ella volia saber si Déu se la havia d’endur o no..
Després de tants dies de malaltia i d’haver anat a tantes proves i visites, la Janis, que tan sols era una nena de deu anys i mig, encara no sabia que tenia Leucèmia. No va ser fins l’endemà del dia del tovalló que ho va saber. Van entrar a la seva habitació un metge jove i una infermera que feia pràctiques. El metge li va dir a la Janis: “I doncs, què tens, bonica?”, i l’infermera, mirant l’historial, va dir de seguida: “Té leucèmia”. El metge va mirar amb severitat la infermera, però el què havia dit ja no es podia arreglar.
Quan la mare va arribar a la tarda, la Janis li va dir: “Tinc leucèmia, oi?”. Com que la va agafar per sorpresa, la seva mare va tardar una mica a contestar. Ella no l’havia enganyada mai i ara tampoc no ho faria. Li va dir: “Com et sentiries, si tinguessis leucèmia? T’espantaries?”. La Janis va dir que no amb el cap. “Si jo tinc leucèmia ―li va dir― és que a Déu li sembla que n’he de tenir. Per què m’hauria d’espantar? I a més, de tota manera, si Ell ho volgués encara em podria curar”. La seva mare va agafar la seva bossa, i de dins en va treure aquell marc amb la foto de santa Teresa de Lisieux que havien regalat a la Janis. Li va dir: “ja anava sent hora que la teva germana gran vingués a visitar-te”, i li va donar. Abans, però, a casa, havia canviat la foto de la santa i en comptes d’aquella en la què es veia seriosa, n’hi havia posat una altra en la què santa Teresina s’hi veia ben somrient. Hi era representada com si fos al Cel i des d’allí deixés caure cap a la Terra tot de roses. Entusiasmada, la Janis li feia petons a la imatge. Va dir: “Mamà, aquest és el senyal ! La meva germana gran ho ha vist ! Veus aquesta pluja de roses? És aquest, el senyal. Ara ja sé que no em curaré. El bon Déu vindrà a buscar-me”
11.
A partir d’aquell moment ja no va parlar més de curar-se. Ara parlava d’anar al Cel. Deixeu-me que us copiï un paràgraf sencer del llibre de la Germana Mary Rose (Rena Ray). És del 9 de Maig, tres dies abans de morir:
«”La primera cosa que faré quan arribi al Cel serà córrer cap a la Verge Maria i amagar el meu cap a la seva falda, llavors li demanaré que et consoli i que cuidi tota la família” La Janis deia això com si estigués planejant una passejada...
»Llavors, quan es va adonar de les llàgrimes als ulls de la seva mare, li va saber greu. »”No vull que ploris per mi, mamà. No vull que ningú estigui trist, no veus que així feu malbé la meva felicitat?”»
Al dia següent, al matí, en una estona en la què es va trobar millor, li va dir a la seva mare que li demanés a una nena que hi havia a la seva habitació, més petita que ella, que cantés una cançó. Aquella nena tenia molt bona veu. Li va preguntar quina cançó li agradaria, i la Janis li va dir: «alguna cançó alegre; demana-li a veure si sap la de “old McDonald had a farm”, és una cançó feliç..»
Més tard, es va sentir música d’una radio que algú escoltava a fora de l’habitació. Se sentia força alt, i una infermera que passava, va treure el cap per demanar si volien que afluixessin el volum. La seva mare ja anava a dir que sí, però la Janis va fer que no amb el cap i amb veu apagada va dir: “I love it”, i va provar de seguir el ritme amb els peus. Amb la seva gràcia de sempre va afegir: “si no fos per aquests maleïts llençols, tan tibants, encara la podria ballar.”
El seu pare es va quedar tota la nit amb ella i, de bon matí, quan va arribar la seva mare, abans que podés entrar a la habitació la va aturar una infermera –es notava que havia plorat- i la va dir: “si us plau, digui-li com està de bonica !” “Ens ha demanat que la preparéssim..” L’havien rentat i pentinat, i ella havia demanat que li posessin la camisa de dormir nova, una que era de color rosa amb floretes blanques i que li havien regalat feia poc.
Quan va entrar a l’habitació, la mare li va dir: “Oh !, estàs preciosa..!” La Janis va somriure. Estava ben desperta però cansada. “Ara ja estic a punt”, va dir. Perdia la consciència, es despertava, es tornava a adormir.. Una vegada que es va despertar va demanar a veure si la podrien pesar quan es morís. “Si anés al Cel, m’agradaria saber si hi vaig tal com era sempre, bonica i primeta..” La seva mare li va dir: “Janis, amoret, el teu cos només és un vestit, que no te’n recordes?” La Janis va riure: “És veritat! –va dir- és que em faig vella i perdo el cap..”
Cap al vespre, hi va haver un moment en què va semblar que es despertés d’un malson i li va dir al seu pare, amb veu clara: “Papà, ja has arreglat allò del banc d’ulls?” Ell va haver d’admetre que no ho havia fet. “Em vas prometre que ho faries. Vull que ho facis.. sisplau !”
El seu pare va anar a buscar una infermera i li va demanar a veure si ella sabia què havia de fer per allò de la donació dels ulls. L’infermera va trucar al Dr. English i poc després van omplir un formulari. La Janis, quan ho va saber es va quedar tranquil·la i va donar-li les gràcies al seu pare.
Cap a les vuit del vespre, la seva mare va veure que no li quedava gaire vida. Li va dir a l’oïda: “Janis, el bon Déu aviat et vindrà a buscar. Si tu te n’adones, digues-nos-ho, que voldríem dir-te adéu !”
«Vint minuts més tard –còpio el què diu el llibre dela Germana Mary Rose (Rena Ray)- la Janis es va agitar suaument i va obrir els ulls, que es van tornar grans i brillants, com si estiguessin mirant cap a un resplendor. La seva cara es va trencar en un somriure radiant, impressionant en la seva bellesa.
»”És el Cel, això?” va preguntar, i va semblar com si s’allunyés. Després, el resplendor es va canviar en una expressió preocupada. Va mirar directament el seu pare i la seva mare. Adreçant-se a ells els va cridar amb urgència: “Mamà... Papà !... veniu... de pressa !”
»Al cap d’un instant es va agafar als seus pares en una última abraçada. Els seus ulls es van tancar poc a poc. Va ser així com la Janis va donar a Déu la seva ànima bonica.
»Eren les 9:25 del vespre del divendres 12 de Maig del 1961»
El text ha estat escrit a partir d'informació extreta dels llibres dels autors Lawrence Elliott ("The Triumph of Janis Babson") i Rena Ray --el seudònim que va fer servir la Germana Irene Primeau, de la Congregació Sisters of the Holy Cross-- ("Janis of City View").
Sally Babson, germana de la Janis, ha tingut l'amabilitat de llegir la versió anglesa i comentar-la amb aquestes paraules: «I can’t tell you how moved I was to once again read Janis’s story. No matter how many times I read it I am still brought to tears every time. There are a few spelling errors but I wouldn’t worry about them. The story comes through loud and clear. (...) I know that Janis is smiling because she has not been forgotten. I will share this link with my family and anyone else you inquires about her story until her official website is launched.»
Tan bon punt tinguem coneixement de la publicació del lloc oficial, en deixarem aquí mateix un enllaç. El text ha estat redactat pel Mingu amb les correccions del Nico, la Pil Rossinyol i la seva amiga Sally per a la versió inglesa + les de la Maria M. i la Pilar Torra per a la catalana. Volem donar les gràcies a Sally Babson per donar-nos el permís de publicar aquest resum, a la Charmaine Babson per algunes informacions i comentaris, i agrair també els esforços i la dedicació d'en Bob Minder, de California, que ha fet possible que no es perdessin els textos originals, enviant còpies (en una bonica carpeta de color verd) a tothom qui les hi demanava.
En ocasió del 50 aniversari de la mort de la Janis, ha estat reeditat el llibre de Lawrence Elliott, "A Litle Girl's Gift", ampliat amb un petit pròleg del mateix autor i una introducció, més extensa, de la germana més petita de la Janis, Stephany Babson. Si voleu fer algun comentari o demanar alguna informació, podeu fer-ho a l'adreça de correu janisbabsonfriends@gmail.com . També podeu deixar un comentari al peu de l'article o participar en el fòrum.
